15 de desembre del 2008

Valoració preacord Intersindical

Aquest acord encara no és el necessitàvem per aconseguir un conveni de tots i per a tots

L’acord al que han arribat recentment l’Empresa i la Intersindical certament corregeix algunes de les greus deficiències de l’acord inicial que signaren la USO i la UGT, deficiències que empitjoraven greument allò establert pel VII Conveni Col·lectiu respecte a les condicions laborals d’aquesta casa, però encara es troba lluny de fer de l’acord un bon conveni.

L’empresa ha pervertit tota la negociació d’aquest conveni. El xantatge a què han estat sotmesos els treballadors i els sindicats, forçant l’adhesió individual a un pacte laboral, ha retratat l’estil de la direcció. L’empresa ha imposat un clima de por i inseguretat per a posar contra les cordes als negociadors del conveni: “si el sindicats no accepteu les nostres tesis flexibilitzadores, els treballadors individualment hauran d’acatar-les.”

El primer que s’ha demostrat és que, com veníem dient, la negociació encara era possible. En la mesura que la majoria dels treballadors no s’adheriren al pacte d’eficàcia limitada, hi havia marge de maniobra per a continuar negociant. Però, allò acordat continua sense donar-nos als treballadors, les garanties necessàries per a que les relacions laborals deixen de ser arbitraries i abusives.

El primer punt de preocupació és la indefinició salarial. Per primera vegada en aquesta empresa, s’ha signat un acord sense incloure un pacte salarial. Un element tant important en qualsevol negociació, ha quedat relegat a un segon terme.

La part fonamental de la plataforma que vam confeccionar entre els quatre sindicats, ha quedat en res:

- El compromís d’increment de la producció pròpia com a única garantia de futur per als treballadors

- la necessitat de fer efectiva de forma automàtica la conversió dels temporals a indefinits i la seua transformació en places de plantilla

- l’assumpció de la clàusula de la revisió salarial, amb la seua consolidació, com a concepte salarial

A més a més, dels elements regressius que ha introduït l’Empresa, encara han quedat punts tant greus com ara: la possibilitat d’implantar “polifuncionalitats” i “flexibilitats de les relacions laborals”, que poden modificar fonamentalment allò acordat en conveni, sense tindre que passar per cap negociació (art. 11.3); la possibilitat de deixar a l’acord dels treballadors i els seus caps, la fixació d’horaris amb jornades partides i altres per fora d’allò conveniat, sense cap limitació (art. 25.5, 25.6 i 27.1.f); la possibilitat d’aplicar la mobilitat funcional als treballadors entre “categories equivalents” sense que es definisquen aquestes (art. 13.1); la consideració efectiva de les hores extraordinàries, només si aquestes sobrepassen les 40 setmanals (art. 53).

Estem convençuts de que el resultat de les negociacions podia haver sigut altre si s’haguera mantingut en l’àmbit de la Mesa de Negociació. La nostra força en ella era la unitat dels sindicats de classe i al primer bufit de l’Empresa, la unitat va saltar pels aires. L’Empresa ens volia dividits i ho ha aconseguit, tot siga dit, sense massa esforç. Per això va imposar un model de negociació amb cadascun del sindicats per separat, que la UGT i la Intersindical acceptaren. CCOO va oposar-se perquè estàvem convençuts de que la força en la negociació encara residia en la unitat. I el resultat ha demostrat que teníem raó.

Per últim hem de fer constar que l’acord a què s’ha arribat té altra trampa amagada. Al VII Conveni, per a prendre decisions a la Comissió Paritària era necessari l’acord de la majoria dels representants d’ambdues parts. Amb el futur conveni, els representants dels sindicats tenen un vot ponderat segons el seu pes en el Comité d’Empresa. És a dir, que amb una Comissió Paritària ón els treballadors només estem representats per UGT, Intersindical i USO, l’Empresa sempre contarà amb la majoria assegurada. Recordeu que aquest és l’òrgan encarregat de fer seguiment i desenvolupar el Conveni.